Crec que fer cinema no és una elecció que fas, sinó més aviat un sentiment que et pertany. Una forma de veure el món i donar-li sentit a la vida. Fer cinema és una forma de transmetre allò que sents i vius.

​

Sincerament, no soc la típica noia que des de ben petita ha estat lligada al cinema, ni a l'art. No he fet mai teatre fora dels pastorets de l'escola, no toco cap instrument, no sé pintar, la ceràmica se'm dona molt malament, no sé ballar i els meus pares venen del món de l'educació i del dret, i n'estic ben orgullosa. 

​

El que sí que sé és escriure. Escric des de ben petita. Contes, poemes, llibres...

Però tinc un altre problema, tot allò que començo a escriure, mai ho acabo. 

​

Menys un...

​

Era una vegada, una noia, a la que un dia li recomanen una pel·lícula, "THE SECRET LIFE OF WALTER MITTY", aquesta noia diu "si, sí, ja me la miraré", acte seguit s'oblida del títol de la pel·lícula i de la seva existència per complet.

Uns mesos més tard, la seva millor amiga, li torna a recordar que s'ha de mirar la pel·lícula, i que necessita que després de veure-la li truqui. Per tant, aquesta noia fa un esforç. Una peça absurda, sobre un home que busca un negatiu de 35 mm i creua països com Islàndia i Groenlàndia.

El que aquesta noia no sap, és que aquesta pel·lícula li canviarà la forma de veure el cinema, i acabarà en una furgoneta durant dotze dies, amb la seva millor amiga, a Islàndia, gràcies a la sensació espiritual i el missatge tan gran que la pel·lícula transmet.  

​

El cinema té un impacte i una força sobre la vida de les persones, ENORME. I això és el més maco. Per mi s'ha convertit en una forma d'acabar els contes que havia deixat a mitges. S'ha convertit en la meva forma d'escapar de la realitat, tant creant cinema com gaudint dels grans talents i aprenent d'ells.

​​

La direcció és la part més dura, però també és una de les més boniques. A poc a poc m'he anat enamorant del concepte de crear, una pel·lícula, imaginar-la dins teu, passar per un procés creatiu, on coneixes a gent preciosa i molt dedicada dins l'indústria, que dona el seu cor i ànima a què els projectes tirin endavant. Treballar amb equip, i aprendre a ser líder, dins d'un grup de persones tan diferents.

Per molt que no ho sembli, els directors no deixem de ser psicòlegs. Psicòlegs d'un projecte, de la gent que l'està tirant endavant, que necessita veure com la feina avança i sentir motivació, i sobretot psicòlegs de l'espectador, i aconseguir que a través del llenguatge, sentin. ​​​​

I portar aquesta idea a la realitat? Moure's, moure món, moure sentiments, equivocar-se, saber improvisar i gaudir de la salvatjada emocional d'estar en un rodatge. Saber gestionar les teves emocions o controlar-te mentre tot sembla caure a trossos.

Un cop això passa ajuntar forces, i fer màgia, perquè tot allò que has mogut agafi forma, i personalitat. Faci bategar els cors de l'espectador.

​

L'altre dia estava parlant amb el meu pare, sobre justament això. El portfoli i el com afrontava el meu èxit externament. I és que la veritat és que sol passar, que només sabem mirar el negatiu, els referents es converteixen en rivals, i la teva ment i el teu cor lluiten l'un contra l'altra, dins aquesta indústria tan frustrant però extremadament bonica. El meu pare l'altre dia em va dir que simplement havia de ser jo, que havia de deixar de buscar respostes en els altres, i centrar-me a conèixer qui soc. 

​

Qui soc? La veritat és que no ho tinc molt clar encara, però sí sé que no m'imagino una vida sense el cinema formant part de mi, del meu dia a dia. No m'imagino una vida sense art, i per molt mal que faci, escolliria fer cinema en cada vida, perquè és l'única forma en la que em sé expressar, i és l'únic lloc on em sento completa, explicant històries i ensenyant-les al món.